El «Persiles»

novela pòstuma de Cervantes

L’última narració cervantina, Els treballs de Persiles i Sigismunda, publicada pòstumament en 1617, pertany al gènero de la denominada novela bizantina o d’aventures gregues: Persiles, príncip del regne de Tule, pelegrina en Sigismunda, hereua de Frislandia, des de les fredes i poc civilisades terres del nort d’Europa  ns a Roma, centre de la Cristiandat.

En eixe pelegrinage, en el qual es presenten davant dels demés com a germans, i oculten la seua verdadera personalitat baix els noms simbòlics de Periandro (“l’home pelegrí”) i Auristela (“l’estrela d’or”, sa llum i guia), els enamorats corren numerosos perills, s’enfronten a bàrbars i pirates, patixen naufragis i atres treballs (“penalitats i sofriments”).

El Persiles s’ha considerat com un poema èpic en prosa cristianisat, i d’ací l’orgull que Cervantes sentia per esta obra, l’aparició de la qual anuncià en diverses ocasions. Per eixemple, en la dedicatòria al comte de Lemos en que encapçala la Segona part del Quixot, diu que el seu llibre ha de ser «o el més roïn o el millor que en nostra llengua s’haja compost, vullc dir dels d’entreteniment».

El llibre havia segut promés també en el pròlec de les Noveles eixemplars, en la dedicatòria de les Huit comèdies i en el capítul IV del Viage del Parnàs, i ademés donà un esbós del mateix en el capítul I, 47 del Quixot, en el qual el canonge toledà expon la idea de «lo que havia de ser la novela de cavalleries ideal»: una novela que, «despullada de les exageracions i extravagàncies del gènero cavalleresc», conservara no obstant tots els seus atractius, oferint a l’escritor un ample camp per al desenroll de sa imaginació creadora i mantenint els principis de verosimilitut, unitat dins de la varietat, decor i eixemplaritat.

Ací portem puix un treball concebut en la ment de Cervantes en anterioritat a la major part de les seues obres, ya que en casi totes el nomena, i que només despuix del seu òbit pogué vore la llum, per a major glòria de les nostres lletres.